Biografia

Nascut el 17 de juny del 1973 a una de les barriades de Ciutat de Mallorca (Palma), amb més necessitats socials (Pere Garau) és especialista universitari en Informació Internacional i Països del Sud per la universitat Universidad Complutense (dirigit pel catedràtic valencià el senyor Rafael Calduch Cervera) i Llicenciat en Periodisme, amb Grau de Comunicació, especialització en periodisme econòmic i Matrícula d’Honor en Història Contemporània d’Espanya (concedida pel doctor Eduardo Nolla Blanco, gran creu al Mèrit Policíac i cavaller de les Arts i de les Lletres de la República Francesa a més de membre de la Comissió Tocqueville) a la universitat Universidad Antonio de Nebrija. El primer article periodístic publicat va ser una crònica d’escacs al Grup Serra, aprofitant que va ser campió d’un torneig d’aquesta disciplina al Col•legi Verge del Carme de Ciutat de Mallorca. Així i tot, les primeres pràctiques les va exercir al Diari de Girona. Posteriorment, va ser el primer director de la revista Nuestra de la universitat Universidad Antonio de Nebrija, becari al Departament de Comunicació d’Amnistia Internacional a Madrid i la major part de la carrera periodística l’ha fet com a redactor de Diari de Balears, director de Comunicació de la Confederació d’Associacions Empresarials de Balears (equivalent de Foment del Treball a les Balears) i al capdavant de la seva petita empresa, Global Mirror S.L. Ha estat membre de l’Obra Cultural Balear, tot i que se’n va distanciar degut a que considera que la tasca de secretari assistint a les juntes de la Delegació de Palma no és compatible amb la de periodista, i és membre 21.066 del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha reconegut la catalanitat d’un periodista resident i nascut a Mallorca, la qual cosa és un argument a favor de la unió dels Països Catalans admès per una organització de dret públic espanyol i de la Unió Europea. Estudia el nivell C2 de català tot i que s’ha queixat a l’Escola Oficial d’Idiomes de Palma perquè va sentir que el docent parlava en castellà durant la classe (va sentir dir “da igual”) i la secretaria ha emès informació només en castellà sense adjuntar la versió en català.

A més de milers d’articles publicats en català a Diari de Balears i Diari de Girona, ha publicat un llibre en la llengua de Ramon Llull, “Descobrint Pedro Garau i Cañellas” (sobre l’enginyer autor del projecte del ferrocarril de Palma a Sóller) editat pel Col•legi d’Enginyers de Camins, Canals i Ports del Regne d’Espanya i una novel·la en castellà sobre física quàntica publicada a Wikibooks per tal que qualsevol lector la hi pugui editar i modificar al seu gust. És Premi de Solidaritat de la República d’Algèria de l’any 2003, catòlic molt empàtic amb la resta de creients i està casat des del 2004 amb una ciutadana portuguesa filla del senyor Miguel Augusto Brazão, conegut com “O Augusto”, empresonat i torturat durant el règim salazarista i “convidat” a exiliar-se a Suècia, on va néixer l’esposa de Lorenzo, amb qui no té fills i practica, de moment, una unió catòlica “josefina”.

En l’actualitat Lorenzo està tramitant l’adaptació al català del cognom matern García (segons la Universitat de les Illes Balears “Garcia”) i, segons investigacions no completes, té avantpassats Figuerola a Madrid durant finals del segle XIX i principis del segle XX (coincidint amb la destinació a la capital espanyola del ministre Laureano Figuerola) i Moragues a la Marina Alta, repoblada per mallorquins, al segle XVII. També sembla ser descendent d’un revolucionari de “La Gloriosa” de 1868 a Béjar, el senyor Felipe Agero, que hauria tingut relació amb Laureano Figuerola i la família del ministre, doncs l’avi de Lluís Felipe Lorenzo nomia Felipe Lorenzo Figuerola. El que és segur és que Felipe Lorenzo Figuerola i la seva esposa Luisa Nieto Blázquez i cunyada Juana Nieto Blázquez van lluitar a Madrid durant la darrera guerra civil espanyola segons sembla Felipe a prop de la Confederación Nacional del Trabajo i Luisa del Partido Comunista Español, essent col•laboradora de “La Pasionaria” i tia de dos dels primers periodistes de Mundo Obrero. Així i tot Felipe semblava tenir tradició austracista a la comarca de Béjar i diòcesi de Plasència, on està enterrat l’emperador Carles I. Per part de mare sembla tenir una tradició jueva, navarresa, castellana i celtíbera.

En qüestió de salut, Lluís Felipe pateix epilèpsia idiopàtica des de la infantesa i té reconeguda la discapacitat mental amb un grau del 34%, del qual el 29% s’atribueix al trastorn. Lluís Felipe fa broma amb el fet que no ha trobat cap explicació científica ni per a l’epilèpsia idiopàtica ni per al grup sanguini O RH – i és un apassionat dels Neandertals, els quals creu que s’han de dignificar. Ha estat pacient del doctor Luis Oller Ferrer-Vidal a Dexeus. Va arribar a tenir més de 8.000 seguidors a les xarxes socials però es va desenganxar i se sent orgullós de no fer servir, sobretot, xarxes socials de Rússia, de la Xina i d’empreses privades amb interessos desconeguts. Per contra, es relaciona amb els membres de la comunitat de lectors del diari Ara i de Diari de Balears.

Per últim, la seva situació laboral és precària i en una ocasió una entitat financera li va dir que no el contractava perquè el seu perfil estava “politizado” (polititzat). Així i tot, ha obtingut titulacions i feines com a corredor d’assegurances i guia turístic oficial de les Illes Balears. També ha viscut el que significa ser fixo-discontinu a l’aeroport de Palma (com a informador) i ha estat interrogat pel CNI a la Delegació de Govern de Palma sobre el desembarcament xinès a Mallorca just abans de la pandèmia del Covid-19 i testimoni no favorable a Jaume Matas Palou i Antonio de Padua Alemany Dezcállar durant el judici sobre la causa del Palma Arena, durant el qual Lorenzo va declarar que havia estat director de l’Agencia Balear de Noticias desenvolupant les funcions previstes en la Llei de Premsa vigent i no com a director general o director gerent (cosa que podria haver reduït la responsabilitat dels senyors Matas i Alemany, finalment condemnats). El CNI també li va demanar sobre el temps que va ser contractat per Ara Balears i si acudia a les manifestacions com a independentista o com a periodista. S’ha posicionat clarament contra les infiltracions criticant la reincidència de l’administració del PSOE en la guerra bruta contra l’independentisme (ja ho va fer durant els anys vuitanta i noranta) i que no destini el pressupost de les actuacions militars contra ciutadans que paguen els seus impostos i comparteixen idees pacífiques a la lluita contra la fam i a favor de l’educació infantil.

En l’actualitat té un patrimoni d’uns 220.000€, sobretot immobiliari, i fa feina especialment amb Kutxabank, tot i que ha tingut bona relació amb Caixabank i Banco Santander. També ha estat agent de Nationale Nederlanden.

Programa d’Acció Política

Bàsicament Lorenzo posa a disposició del Consell de la República la possibilitat d’obtenir la nacionalitat portuguesa (i major protecció diplomàtica -fins i tot sembla que els portuguesos tenen dret a la residència brasilera) i el premi de la República d’Algèria. En aquest cas, l’objectiu és acordar amb Algèria que el català sigui reconegut com a llengua històrica (actualment ho és l’amazigh) i que Bab-el-oued (zona propera a Alger que vol dir Rambla i on es parlava català fins fa uns 60 anys) esdevengui un Estat català desmilitaritzat que seria gestionat com a “Resort” amb una oferta cultural exclusivament en català i habitatges per a famílies catalanoparlants. A canvi, la República d’Algèria cobraria per la protecció militar del territori i podria donar a conèixer als residents i visitants les oportunitats de turisme, solidaritat i inversions a la resta del territori. Un dels objectius seria crear llocs de feina per als algerians que ara es llancen a la mar i fer servir el talent dels algerians i saharians que ja parlen el català. Una vegada constituït l’Estat es negociaria amb Espanya, França i Itàlia l’adquisició de territori permetent a aquests estats reduir el deute públic.

Pel que fa a la relació amb Portugal, en l’actualitat Lisboa reclama la comarca d’Olivenza i que Espanya renunciï a les Illes Salvatges, la qual cosa vol dir que amb passaport portuguès Lorenzo pot residir dins territori administrat per Espanya però on una intervenció militar o policíaca podria ser tan discutida com si fos a Gibraltar. En tot cas, la candidatura de Lorenzo se centra més en crear un Estat a la costa algeriana (on hi visqueren Ramon Llull i Albert Camus Sintes) i en que el nou Estat negociï comprar territoris (no seria la primera vegada que l’Estat espanyol vengués terres) i tractaria d’evitar que semblàs que hi ha una estratègia per destruir la unió dels antics regnes ibèrics sense Portugal que avui denominem Espanya. Al contrari, el nou Estat buscaria un Tractat d’Amistat amb Espanya, França, Andorra i Itàlia. En cap cas podria ser interpretada aquesta proposta com a “terrorista” i, fins i tot, afavoreix el retorn pacífic de la cultura llatina al nord de l’Àfrica.

En el pitjor dels casos, la negociació amb Algèria pressionaria la Unió Europea (UE) per reconèixer els drets dels catalans i permetria que Catalunya no depengués tant de la UE.

Un altre objectiu de la presidència és promoure la reducció fiscal als territoris catalans administrats per Espanya, França i Itàlia i afavorir l’acord de llibertat de moviment entre la UE i Andorra perquè l’estalvi fiscal pogués ser destinat a la contractació de serveis educatius, sanitaris, i consultories a Andorra, garantint l’atenció en català i la consolidació d’un Estat monolingüe en català, que veuria augmentar el Producte Interior Brut.

Lorenzo no sent que ajudar al poble català a obtenir un règim jurídic per protegir la llengua catalana, considerada avui també patrimoni d’Espanya, França i Itàlia, sigui anar contra la identitat i els interessos d’Espanya i creu que beneficia la reputació que pot obtenir Espanya, Madrid i Castella i Lleó a un territori aliat des de fa més de vint segles, com és el Llevant peninsular i les Balears. Com a descendent de quatre avis castellano-lleonesos Lorenzo troba que ajudar Catalunya a obtenir les condicions per protegir una llengua amenaçada és un acte de noblesa i solidaritat amb un poble germà de Castella malgrat la històrica rivalitat.

Lorenzo no té necessitat ni d’abandonar els països catalans ni l’Estat espanyol abans de la creació del nou Estat i creu que bastaria amb tenir una representació a Brussel·les, segurament reduint despeses de representació.

El títol de la proposta s’inspira en la novel·la del periodista Joan Riera i Frau “El Sol sortí pel sud”, que tracta sobre l’1-O. Lorenzo defensa que el sud de Barcelona (Balears) i el sud de Balears (Bab-el-oued) és per on surt el Sol. A més, les capitals dels països catalans dibuixarien una creu a la Mediterrània si incorporen Bab-el-oued i hi podrien imaginar la creu de Sant Jordi amb les Balears al centre.

Lorenzo tracta amb humor que tant el successor de Carles I com de Carles II d’Espanya nomien Felip i que el successor de Carles Puigdemont ha de ser un altre periodista amb experiència a Girona però Felip.

Entre els seus personatges històrics favorits hi ha els celtes Boudica i Viriato, Jesús de Natzareth, Sibil·la de Barcelona, Jaume I i tota la dinastia reial mallorquina, incloent el regent Felip de Mallorca, fill de la suposadament càtara Esclarmonda de Foix i de Cardona. De la història recent considera que tant els països catalans com Espanya han tingut polítics molt hàbils i junts han sabut demostrar força per frenar Napoleó, el control per part de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques i les ambicions d’Adolf Hitler i de Benito Mussolini, a més d’una invasió per part dels Estats Units d’Amèrica que també hauria pogut causar bastant de patiment a les famílies republicanes aliades del comunisme. De tots els polítics dels darrers 250 anys destaca el Bisbe de Mallorca i president de les Corts de Càdis, el senyor Bernat Nadal. Entre les dones, Pilar Rahola va suposar un canvi d’imatge molt intel·ligent en favor del comunisme, del republicanisme i de l’independentisme lluny de l’estètica de les líders de la II República espanyola, III República catalana.

Xarxes socials i posició davant els instruments en línia d’actors contraris als drets humans

En l’actualitat Lorenzo no publica ni a YouTube ni a Facebook i mai ho ha fet a X. Un dels beneficis de l’epilèpsia en el seu cas ha estat controlar certs impulsos (no consumeix alcohol) i aquest control mental l’ha servit per no caure en l’addicció al tabac o a altres drogues, com tampoc a dependre de xarxes socials estrangeres. Les seves publicacions en línia es limiten als comentaris del diari Ara, a on debat amb altres lectors i té “un parell mallorquí” de seguidors. A dia d’avui se sent molt orgullós de poder demostrar que els seus seguidors els té a una xarxa social catalana i no russa, xinesa o propietat d’un empresari africà que viu als Estats Units d’Amèrica que sembla que ha perdut la moderació i que s’ha sumat al discurs contra els ciutadans que, com ell, no han nascut ni als Estats Units d’Amèrica ni a Europa. En tot cas, Lorenzo admira la capacitat actual dels Estats Units d’Amèrica d’integrar africans a la seva èlit de poder (l’expresident Barak Obama és fill d’africà) i en aquest sentit troba que Catalunya també ha de reforçar els vincles amb l’Àfrica, aprofitant que mai no hi hem imposat la llengua i la cultura catalanes per la força.

Gràcies per tot.

Autor, en tercera persona:

Lluís Felipe Lorenzo García